dilluns, 11 de setembre de 2017

Programació de POESIA i cia... 2017

RECONSTRUCCIONS
poemes de Rodolfo del Hoyo
Victòria Pama (veu); Ester Pinart (veu); Laura Borràs (il·lustradora);
Miriam G Troncho (fotògrafa); Olga Vidal (controls)
 
Espai Betúlia, Enric Borràs 43-47
dimecres 20/09 a les 20h

 
LÍQUIDS IMPERFECTES: PAS A DOS
poemes de Paco Cantero
Paco Cantero i Cristina Closa (veu i dansa)
 
Espai Betúlia Enric Borràs, 43-47
dimecres 18/10 a les 20h

 
BADALONA, FINESTRAL D’UN TEMPS
poemes de Valentí Soler
Montserrat Riba (veu), Antoni Forteza (veu) i Jaume Basulto (guitarra)
 
Espai Betúlia Enric Borràs, 43-47
dimecres 15/11 a les 20h

 
TAPÍS
poemes de Paco Fanés i música de Difícil Equilibrio
Martina Esmirna Themistanjioglus (veu), Joan Santanach (guitarra), Joan Francisco (baix), Lluís Rodrigues (bateria).
 
Teatre Zorrilla (entrada pel carrer Sant Miquel, 54)
dimecres 13/12 a les 20 h

 

Dia 4/10 a les 19h
Recital al voltant de Cant d’alzina de Bea Ruiz
amb Carme Duran, Juan Fran, Carmen Pérez, Bea Ruiz, Joan Seus

Llibreria Saltamartí -
Canonge Baranera, 78


Dia 3/11 a les 19,30
Presentació del llibre L'òrbita de l'ona de Pep Mita
presenta Josep Olivé amb Miquel Asensio al piano

Espai Betúlia - Enric Borràs 43-47
 
 

dimecres, 21 de juny de 2017

Líquids imperfectes de Paco Cantero

Amb Líquids imperfectes Paco Cantero reuneix una bona part de la seva producció poètica en català. És un poeta ja amb experiència que aconsegueix aplegar d’una forma força unitària poemes escrits en moments diferents. Líquids imperfectes és en essència un llibre sobre la dificultat d’assolir de forma estable un amor ple i harmònic. L’aigua, l’element pur, origen de la vida, símbol de l’amor en bona part de la poesia mística, s’ha desvirtuat i ha esdevingut un líquid imperfecte. El jo poètic, encara intacte, potser sense la puresa inicial però encara amb innocència, malda per trobar un amor perfecte, una invenció que ens conduirà sempre a l’error.
Ell llibre, en suma, és un seguit de contrastos, antítesis i paradoxes que van més enllà dels contrastos, antítesis i paradoxes. Hi ha una concepció de l’amor (però també del discurs poètic i fins i tot de l’estructura del llibre) ambivalent. No som davant del plantejament magnífic, però alhora elemental, de l’odio et amo catulià, sinó d’una concepció de l’amor com un compendi de guanys que van indissociablement lligats a la pèrdua, perquè en definitiva el que els amants absoluts volen és prendre l’ànima a qui estimen, una forma d’aniquilació.
Eduard Sanahuja (dos fragments del pròleg del llibre)























III
Morir és trivial.
Ho fa tothom, no és
dolorós.

Cap mèrit,
cap sentit.

Els dies que vaig ser
mort
els recordo amb serenitat.

Morir és un final
perfecte,
amable, 
bo.


... Pensava en tu
i ha sobtat una idea
irrepetible:
Amb tu no vull més sexe,
més tristesa, ni més
amor. No vull més versos.
(Tampoc no sé què fer-ne de l’antídot:
no sé què fer amb aquest amor que sura.
Què fer amb el sexe dolç que m’aclapara.
I, sobretot, no sé
què fer
amb aquesta alegria espontània
que esclata quan t’apropes,
amb la felicitat que m’embolcalla
en veure’t,
i els mots 
que afloren.)


Vocals
Jo tinc dotze vocals
que en comptes de color tenen textura:
amb el dors de la llengua
les premo al paladar
i les assaboreixo abans de dir-les.

Tastar la seva pell
d’aire, i el seu volum, i modelar
el brunzit del seu cos,
llepar cada racó
del so que surt acaronant els llavis.

Les meves vocals neixen
al pit, com el desig i com els somnis,
però es fan a la boca,
també com el desig
o com els somnis de la teva pell.

Jo tinc dotze vocals
per llepar-te l’oïda cap a dins,
dolçament penetrar-te
i omplir amb la meva veu 
les teves cavitats de ressonància!

diumenge, 16 d’abril de 2017

Nuesa d'Andreu Soler

La vida té etapes. És cicle de cicles, potser som ciclistes. N’hi ha de línia recta, n’hi ha d’espirals esperitats, n’hi ha de pedalada lenta. Aquest és el recull d’un dels cicles.
A la primera joventut, quan es peca de tant, i un bada i tot s’obre, vaig descobrir el Món i a mi mateix. O el Món en mi mateix. O a mi mateix en el Món. El Món, el jo, i els altres: la poesia.
Poesia de mars interns i oceans globals, líquids, eteris, sulfurosos, tel·lúrics de moviments enormes. La poesia que diu el Món, el jo i els altres (mons). Un Món de mons indestriables.



Les paraules
Les sento dèbils
Però necessàries

Jo practico la mirada 
: és fulminant


ENCARA

Parracs
De foc i brumolla
Parracs
La cara
La pena

És ara
Que me’n percaço
Ho abordo
Encara
Amb pena

La vena que em lliga
No pot extingir-me
La força

Navego
A l’esquena
Fuetades
Vers l’aura 

M’ennuego


SOLITUD CENTRÍFUGA a Joan Argenté

D’alguna manera
Juguem a ser nosaltres
Ens movem pels confins
Del nostre Jo inexorable

No hi ha un “nosaltres”
Només un Tu
I un Jo
Inajustables
D’alguna manera
Falsos
Però rígids
Ens trenquem
De tant en tant
I ens diluïm en l’Amor o la Compassió 

Amb algú altre

dissabte, 15 d’abril de 2017

Reconstruccions de Rodolfo del Hoyo

RECONSTRUCCIONS és el cinquè llibre de poemes de Rodolfo del Hoyo. Amb el pas del temps van prenent una dimensió diferent els fets que vam viure, la relació amb els nostres espais, amb les persones dels nostre entorn. El poeta, a partir de records de diverses èpoques, des de la infància fins el mateix moment d’escriure el poemes del llibre, intenta reconstruir la seva relació amb les coses i les persones més properes i intenta entendre o explicar-se el misteri de l’esdevenir en el món concret del seu entorn.


Com és de dur el dolor
que deixen les coses passades!
I tanmateix la nevada del seixanta-dos
és un somriure d’infant.
I els aiguats una llàgrima llarga 
escrita en el silenci dels dies.


IMATGE Com és de llarg el silenci, pare. Les olors de totes les cases del bloc s’arrepleguen de sobte en un mosaic de passadissos i escales. Hi ha sorolls esmorteïts. Sorolls de veïnatge tranquil que puc distingir: veus de dona, un telèfon, ràdios i televisors, els ascensors, els temporitzadors dels llums, el cop d’una cassola damunt del marbre, els timbres com el que faig sonar repetidament. La mare sap que sóc jo i que porto clau. No es mourà de la cadira. La teva figura omple el menjador. Fa mesos que no hi ets i encara veig com t’aixeques del sofà i somrius i dius el meu nom.


LA TEVA VEU FOSCA
Surt de tu sense tu
la teva veu fosca.
Dins la gola
és ombra.
A les mans, 
misteri.


dimecres, 8 de març de 2017

42 anys després torna Una temporada a la nevera

Una temporada a la nevera es va escriure durant la tardor i l’hivern del 1975 a Londres, on el malaguanyat Albert Subirats, Jaume Martín i Marta Almenara –inicials amb què el prologuista Erep identificava els seus autors– es van refugiar fugint del clima irrespirable del final de la dictadura.
...Van posar en pràctica l’escriptura automàtica i ho van redactar en dues o tres jornades. La Marta també ficava cullerada perquè ella té un domini del llenguatge que ens feia descobrir paraules o expressions que reforçaven el text més pelat. L’exercici va ser concentrat i el Jaume recorda que ho van resoldre sense contemplacions. ...passats deu anys es van decidir a fer una autoedició. En aquell moment va aparèixer la possibilitat d’utilitzar el nom dels Simiòtics, primer “els Semiòtics”, inspirats més per Umberto Eco que pel grup de Patty Hearst, “amb la voluntat d’estirar el llenguatge vam buscar la contracció entre simis i òtics, com si fóssim simis sords.” El quart personatge en l’autoria va ser el també desaparegut poeta Pere Marcilla, que signa el pròleg com a Erep. El Jaume recorda que abans de publicar-lo, el químic, poeta i acadèmic Enric Casassas Simó, pare del poeta, va donar una opinió bastant favorable del text.
No apte per a gent poc disposada a l’elucubració i la follia, Una temporada a la nevera, més de quaranta anys després es mostra pletòric, ple de força i ira, talent i improvisació. Inspiració pura i sostinguda, la metralladora de versos continua ferint en una lectura, que celebro que puguin gaudir tant com els pocs amics que ens vam fer amb els escassos primers cinquanta exemplars que van editar, venuts rigorosament un per un.
del pròleg de David Castillo A LA RECERCA DE LA INSPIRACIÓ PURA







Marta Almenara, Jaume Martín i Albert Subirats

diumenge, 5 de febrer de 2017

Ressenya d'El sentit de la vida de Marcel Ayats a Serra d'Or

Aquesta és la ressenya del llibre El sentit de la vida de Marcel Ayats apareguda aquest febrer a la revista Serra d'Or a la secció "Tria personal" de Josep M. Ripoll

Marcel Ayats
El sentit de la vida
Pont del Petroli, Barcelona, 2016.

D’entrada, un llibre que es tituli El sentit de la vida només pot tenir una àmplia pretensió filosòfica o ser molt irònic —o directament còmic, com la pel·lícula homònima dels Monty Python—. En el cas de Marcel Ayats, no ens trobem d’una manera radical ni amb una cosa ni amb l’altra, però sí amb una fina ironia no exempta d’una certa dosi de reflexió filosòfica; i no deixa de ser-ne una mostra la portada, un poema visual de l’autor i de Maria Romaní en què tres ous posats al niu ja duen una etiqueta amb el preu. Aclarim, en primer lloc, que ens trobem amb un llibre de poesia, el tercer del seu autor després de Naufragi silenciós d’ales cremades (Columna, 1993) i d’El clima de l’asfalt (Papers de Versàlia, 2005); que, després de l’exuberància del primer llibre, tot ell de sonets, el segon se significava per una sobrietat, contenció i destil·lació que es prolonguen en aquest últim, i que els tocs de reflexió filosòfica sempre han acompanyat el poeta. Ateses aquestes premisses, val a dir que El sentit de la vida s’obre amb un poema introductori que dóna títol al llibre, prou pessimista, i també prou irònic, per dividir-se després en quatre parts, la primera de les quals manté aquest mateix to, mentre que l’última —«L’únic sentit que dóna sentit a la vida», referida a l’amor— és la més lírica, per bé que sempre amb la contenció característica d’Ayats.

Entremig, hem anat assistint, a mesura que avança el llibre, i com observa amb agudesa David Madueño en el pròleg, a «una progressió des de l’absurd fins al concret», com també des de l’escepticisme fins a un horitzó, si no més esperançat, sí més obert a la vida. És significatiu en aquest sentit que, mentre que en el primer poema i les dues primeres parts la naturalesa és vista, amb un cert sarcasme, com a amenaçadora —les bèsties ferotges, la nit omnipresent—, en la tercera i la quarta es va tornant progressivament més acollidora.

Aquest és, en definitiva, un llibre sobri, despullat, a la recerca d’allò essencial, que ens enfronta tant amb la nostra insignificança enfront del món com amb la relació harmònica que podem mantenir-hi a través d’algunes veritats bàsiques. Partint, doncs, del desencís, El sentit de la vida també porta finalment a una certa reconciliació amb el món.


dissabte, 3 de desembre de 2016

Abstància de Lala Blay a Serra d'Or

Aquí us deixem la crítica del llibre Abstància de Lala Blay apareguda a la revista "Serra d'or" de desembre a la secció Tria personal de Xulio Ricardo Trigo

Les petites editorials ens continuen donant grans alegries. Avui celebrem poder parlar d’un nou llibre de Lala Blay, Abstància, publicat a «Pont del Petroli. Poesia», una col·lecció molt ben dissenyada que aprofundeix en l’experiència de llegir els nostres autors amb alguna cosa més que el tacte del paper. La concepció del llibre és excel·lent, i més encara en el cas que ens ocupa, amb els gravats a punta seca de Rosa Vives.
Lala Blay ja havia publicat en editorials com Proa o Pagès, i ens havia cridat l’atenció, però crec fermament que som davant del seu millor llibre. Abstància és un poemari singular que ens provoca en tot moment interessants sensacions estètiques gràcies a la perícia de la seva autora. Són poemes breus, d’una afilada intensitat, que se centren en petits detalls, però al capdavall volen entendre el món, donar-nos una visió universal des de la particularitat d’una veu capaç d’assolir altes cotes de lirisme.
I és que Blay escriu, segons les seves paraules, amb una «brevetat sense finta», i els versos ens van deixant espurnes de saviesa: «Cada paraula petita i eterna / que dic – la preserva silent / el fidel adversari», llegim a la pàgina 49. Ja ens avisa Màrius Sampere al pròleg, quan parla dels seus versos: «subtils i intactes com agulles imantades».
Fa goig trobar poetes per als quals la paraula primigènia té una funció central, capaços de mostrar els matisos amb la destresa que acompanya l’escriptura d’Abstància. Al capdavall, ens retorna el plaer de la gran poesia, la que cerca sentits on difícilment ens semblaria que pogués trobar-los. Tot seguint el solc que va marcant l’autora ens omplim de versos que ens subjuguen i gaudim del poema, de «la mortal entrada del poema / com un tu».